vinga dons!! avui farem una mega actualització del blog a nivell de links

el link que us passo és d'un col·lega, amic, fan passional i mitoman glorios a on els hi hagi de la música. si voleu aprendre dels que han fet música havans que nosaltres, entreu aqui, perquè hi han tots els referents

like songs!!!!

Michael Phelps, tot un record-man.

L'aigua sembla cristall, però us imagineu nedar entre trossos de vidre?
L'aigua pots ser cristalina, blava, verda i fins i tot negra.
A l'aigua l'home no només l'ha tenyida; l'home hi neda, hi juga, hi fa coreografies i s'hi ofega; també en treu aliments, sap que n'és la font de la vida, i com Narcís, hi veu el seu rostre reflectit; a l'aigua, s'hi pot caure amb llibertat i pensar per un moment que es vola, a l'aigua a més a més, hi pots trobar sirenes, hi tirar-hi algú des de la borda d'un baixell pirata; finalment a l'aigua, s'hi pot caminar per sobre, o la pots obrir per el mig; però malgrat que la vida, i per tant l'home, hi viu i la mira per sobre l'horitzó descobrint que quan més lluny mires, més a prop estas de tu mateix ... qui sap quina és la forma de l'aigua?

És bonica la foto

Tilly and the wall - Night of the living dead (!!!)

Laia's three words

He tardat molt eh! ho sento demano disculpes, però es que el temps hem supera, i no dono a l'avast, però per fi està aqui! nyi nyi nyi nyi nyi!

SEXE, DROGUES I ROCK&ROLL

Desatad vuestros insultos!!

Les tres paraules d'albert! Espero que us agradin, però sobretot a l'interessat, i també aludit!!! :P

Aquestes tres paraules tenen aquesta música, perquè?, dons perquè aixi ho mano, perquè? dons no penso seguir imitant la tia histèrica de polònia. Que no hem pregunteu el perquè ( perquè no hem dona la gana respondre cap pregunta que començi per perquè); però hem recorda el beackman. Un record de quan era nen i deia; tinc pipi, tinc caca, hem pica el cul.

Raquel Welch

Per acavar la setmana i per començar amb ànims la nova, us presento a miss Raquel Welch. Sens dubte, l'heu vista ja, tapant el forat d'escapament de Tim Robins a cadena perpetua, o sigui que ja saveu, si mai us voleu fugar d'una presó, no hi penjeu aquest poster per amagar el forat; perquè tothom ha vist la peli, i cla; ja no cola, però sempre podeu menjar espinacs, que per cert la meva mare en fa uns canelons bonissims; i blegar els barrots com qui talla mantega a l'estiu.

A sobre la taula, un llibre de Fernando Fernán-Gomez, i com al llibre, som a l'època de l'any que més incita el humans a fer el burro, l'estiu; almenys això deia el meu avi.
El meu avi era un gran home, com tots el avis, ell almenys va lluitar per els seus ideals, i com a bon home tencat de mires que era, m'els va inculcar a mi, hi ho va aconseguir, i d'ell vaig aprendre la primera gran lliçó de la vida, no intentis acoseguir mai res per la força bruta, en aquesta vida; si vols convèncer algú, la millor manera es amb regals.
I es que el bon home del meu avi, un personatge típic (precisament per ser atípic, com tots els bon homes típics de la seva generació, la de les guerres i la gana); sempre hem recompensava per cada visita a casa seva amb petits regals; regals del barça. I he de confessar que no he entés fins fa poc, l'art i l'estretègia d'aquest joc; però des de ben petit soc d'aquest equip... perquè estava relacionat amb l'alegria de rebre regals. Aixi és com els avis atipicament tipics modelen els seus nets. L'orgull de tot pare, els seus nets.
Va ser ell també, qui hem va regalar el meu primer i únic telescopi; regalat a un nen petit per mirar les estrelles; i com sempre en aquests casos el nen ho va espiar tot menys les estrelles.

I un mp3 violeta de ragal!!

Hole - Violet

Sr Sike gràcies per aquestes tres paraules! Inspiradores. Estan lleugerament canviades la de fucsia i interdimensional, però es el que passa quan vas donant voltes al cervell... que sempre hi han coses que evolucionen una mica.. :P però està fet sense mala fe.

Avui he pensat que, estaria bé fer alguna cosa divertida i interessant.

I no he fet puènting, tampoc he anat a port aventura ni res de tot això, si no que m'he quedat pensant... pq no aprofito que tinc el blog per proposar a tothom que hi passi, TOTHOM, que m'escrigui les tres primeres paraules que li passin pel cap, i jo li fabriqui un blog a mida!!

Llavors me n'he oblidat, un altre dia hem va fer mandra escriure al blog, i han passat tres mesos fins que avui he pensat, calla! perquè no proposes aquella idea que vas tenir fa tres mesos, ja que has tingut el mèrit de pensar-hi, dons almenys aprofita la ocasió.

I aqui és on som ara, a part de les tres paraules, també podeu proposar-me altres reptes, com no escriure cap lletra "e" ( be tmpoc cal passar-se, però ja m'enteneu...) i si no és iwal; que hem faria ilusio vaja, i a vere si ens animem!

que no cal ni que digueu hola, ni un "jo he estat aqui" només fa falta que escriviu tres paralues si sou mandrosos i mandroses.

I vaig surtir a la busca del little Ken, anava armat amb l'armadura pesant, i la meva pell notava com el cuir ressec hi rascava maliciosament. De seguida el cúmul de persones s'anaren difunimant, i s'anaren desdibuixant, i fent com el fum de l'encens, dibuixaren una suau corva a l'espai, es recargolaren, i amb un tencar d'ulls ja no hi eren.
En canvi però, les llums parpedejants i de colors diferents, seguien escalfant, i així, els focos il·luminaren la cova, i només la cova, i els cables del focos es perdien a mesura que la llum perdia el color blanc, i es fonia amb el negre de l'ombra.
Vaig entrar a la cova, que impresionava, i més d'un hagues fet mitgavolta; i es que un cor hi bategava al fons del tot, com el bombo d'una bateria, i el bategar del cor gegant, amagat dins d'alguna criatura immensa; era més fort que el meu, i aixi el bategar més fort, imperceptiblament, s'encomenà a dins el meu cor, i per uns instants era la criatura qui controlava el meu cor, i si ella hagués volgut, hagués pogut fer que el meu deixes de bategar.

Continuarà!

PD: la imatge de la capçalera és de David Perry

bond, anti-james bond

mireu, l'altre dia vaig descobrir el dailymotion, i és del meu gust penjar-vos aquesta destopicatització (???) del mite britànic. Que se n'han descuidat un, que fos republicá.

10 things James Bond never would do

el grog és la influència

Jo de petit jugava al Monkey Island, el millor videojoc de la història, i ara de gran fan una saga que es diu Piratas del Caribe, estaba predestinada a que m'agradés, ni que sigui perquè considero que la segona és una copia de la primera, i estimo tant la primera que per mi tot el que sorti d'aixó serà objectiu de la meva adoració absoluta, Guybrush és el millor personatge fictici, i l'Sparrow... s'hi acosta força.

Ara que hi penso, no se com no he fet mai cap entrada d'aquests videojocs d'aventures, ara ja bastant retros, bé, hi penso posar solució promés.

Perquè aquesta entrada en un principi ve inspirada després de veure el trailers de la tercera entrega dels pirates del caribe. Necessiteu quiktime.

The world's end.

13,99€

Allà on treballes, circulen moltes informacions: aixi, incidentalment, descobreixes que hi ha màquines de rentar que no poden espetllar-se pero que cap fabricxant no vol llençar al mercat; que algú ha inventat unes mitjes que no es desfilen però que una gran marca de pantis li ha comprat la patent per destruir-la; que el pneumàtic impunxable es guardat al calaix ( al preu de milers d'accidents mortals cada any); que el lobby petrolier fa tot el que pot per enderrerir la generalització de l'automóbil elèctric ( al preu d'un augment de gas carbónic a l'atmosfera, que suposa l'escalfament del planeta, l'anomenat efecte hivernàcle,probablement responsable de moltes catàstrofes naturals que es produiran d'aqui al 2050: huracans, fosa del casquet polar, elevació del nivell del mar, càncers de la pell, sense comptar les marees negres ); que la pasta sentrífica és un producte inútil, encara que refresqui l'alé, perquè l'únic que és saludable per les dents és passar-hi el raspall; que els líquids per a la vaixella son intercanviables, i que d'altra banda és la maquina la que fa tota la rentada; que els discos compactes es ratllen tant com els de vinil; que el paper d'alumini està més contaminat que l'amiant; que la formula de les cremes solars no ha canviat des de l'última guerra, malgrat l'augment dels melanomes malignes, ( les cremes solars només protegeixen contra els UVB, però no contra els nocius UVA); que les campanyes publicitàries de Nestlé per proporcionar llet en pols als nadons del Tercer Món han provocat milions de morts ( els pares barregen el producte amb aigua no potable).

Frédéric Beigbeder, 13,99 euros


La fotografia és una placa de Robert Mapplethorpe.

Diumenge, el dia setmanal de les youtubades.

He de començar, obligadissim avui, parlant de l'èxit, crec jo, del concert d'ahir, amb assistència generosa; i complint els horaris, que dius, vaia parida, però quan es fa tan tard que ja és dora, dons joe, trobes aquell iman perdut que et magnetitza durament cap al llit.
I es que no ho sembla, però cansa eh!
Esperant dons que s'en poguin fer més i igual de llargs, però portant grups que ens agradin, que mai esta malament. I ara ens posarem en plan criticon que mola mogollon:

joe'

i aqui finalitza el mode "criticon que mola mogollon" ( es que sóc un tio intens)

Vale, ho reconec estava intentant realitzar alguna espècie d'entrada amb contingut per rematar-ho amb una youtubada final, però no hi ha manera, es ben bé que els diumenges són exclusivament per... que anava a dir ara?







Trobat per els mons de la mondoblogo, a la "a little bit of joy"

I de regal la frase de torn del concert d'ahir: Que et dic que estem buscant el Ken, el seu germà petit.

Dons com a bon caballer que soc, el vaig anar a buscar. Demà us n'esxplicaré l'història.

Francesca Woodman, tresmés

Torno a recuperar les sèries fotogràfiques d'aquesta noia, que admiro molt.

paseo dosis

parpadeo domingo

pastoso doble

peine después

parametro distante

problema decepción

parten dimensión

patriarca drastico

partición crápula

el joc de les unions

[...] Esto explica por qué hago la letra cada vez más pequeña a medida que avanzo. He intentado dejar sitio para todo, he intentado llegar al final antes de que sea demasiado tarde; pero ahora veo hasta qué punto me he engañado a mí misma. Las palabras no permiten estas cosas. Cuando mas cerca estás del final, más tienes que decir. El final es sólo imaginario, un destino que te inventas para seguir andando, pero llega un momento en que adviertes que nunca llegarás ahí. Es probable que tengas que detenerte, pero será soló porque te ha faltado tiempo. Te detienes, pero eso no quiere decir que hayas llegado al fin.

Paul Auster, " El país de la últimas cosas "

PD: les imatges utilitzades a la capçalera d'aquesta entrada i l'anterior són del pintor Darren Waterston, molt bones.

el vacio es una expresión sinceramente vectorial, como los mocos de una rana vieja gimoteando entre bolsas quadriformes, multidisciplinares i megadescontextualizadas, como la publicidad, que és vicio con prejuicio, y desorden publico y púbico de adolescentes inconexos metodicamente catodizados entre muchas otras cosas, entre las que no figuran la fiebre o el tupervare de las abuelas, arrugadas y suaves como la nata de la leche, vulgarmente forzada a ser algo que no queremos que sea però que igualmente cumple una funcion crucial dentro de la existencia poco moralizadora de la caotica esfera que sopla entre las orejas, que comprimen cabezas bonitas y delgadas con pelos rizados y siempre sueltos y jugetones con el viento que molesta y no cesa.

reprimelo

q tal, tots i totes??
avui va de cine la cosa eh, es diumenge, i el diumenge és el dia del cine




aixi que us deixo amb una youtubada de la nova pel·lícula de l'home aranya, que va a per la tercera, i última si el tobey no canvia d'idea. hi apareix tota una escena d'acció sensera contra el osbourne jr. esta fosquet i molesta, però mira, fa gràcia poder-ho veure.

i per els que estimen l'art, el cinema, i les lletres, aquest video genial sobre una de les escenes del Samuel L Jackson a Pulp Fiction, imperdible aquesta youtubada.



que la seguent setmana us sigui ben agradable

Gilbert Hernandez

M'agrada aquest còmic, és una mon totalment en ebullició que ha sortit integrament del cap d'aquest senyor. Qui se li ha de reconeixer l'enorme mèrit de crear aquest microunivers en blanc i negre, de mil històries, i a més, deliciosament entrelligades.
Fa falta, a més a més, per crear una obra mestra del còmic, un bon dibuix, i aquest n'és un clar exemple, amb un domini clar i segur de la línia, i amb una visió molt exacta de proporcions del cos, i un gran domini del paisatge de fons, perfectament integrat a dins de la vinyeta.




Quiero ir de vacaciones a Palomar. I comer la sopa de la gran pena.

Aquests pots van servir per pintar els marcs d'un quadre

Senzill però efffffectiu.
I new record, avui he fet tres entrades en un dia, deu meu.
Aquesta tercera ha estat motivada pel nerviosisme de comprar compulsivament per internet, ho hauré fet bé?

Sius plau. si us plau, siuspl au, si usplau que surti tot bé!
jeje :p

intro del llibre de l'expo

Aquest és el llibre de l’exposició, no és un gran llibre, ni tampoc està fet amb mala gana; aquest és un llibre normal, exigentment funcional, i passionalment extrovertit.

S’intueix que aquí hi trobaràs informació sobre les obres aquí presentades, dons bé, és cert, també s’intueix que aquí potser hi trobaràs, a més a més, els preus de les obres, però he de dir, que no estan preuades encara per motius personals. Dons bé m’agrada dir-ho ara, perquè no representi una molèstia al llarg de la lectura d’aquestes pàgines, que són poques. És del meu gust també, afegir que, és la meva intenció vendre-les però prefereixo conèixer el qui les vulgui comprar, i establir un preu entre les dues parts.

Aquest és un llibre, on s’hi exposen també, altres treballs de l’autor, que, paral·lels als que s’exposen aquí, estan desenvolupant-se, i espero que serveixin per aclarir les inquietuds visuals, i les motivacions formals que impulsen l’autor cap a la fotografia.

Primerament, vull explicar que, les imatges que veieu, són fruit de diferents projectes, però que donat el moment, per el que signifiquen, o per el que han acabat representant finalment, les he englobades totes en un mateix grup.
I desenvolupo, la intenció general, ha estat finalment, i com es percep a primera vista, agrupar aquells quadres que es formen a partir de col·lages, o que han sofert un trencament del paisatge, un descabdelladament; per ser re-interpretades posteriorment, conformant el mateix paisatge, però trencat, on es perceben les unions i les desigualtats.
Al final dons, és com una visió més mental, construïda a trossos, de la mateixa manera que funciona la memòria humana, a peces, on es recorden detalls, o interpretem individualitats, per intuir una idea més gran, i també abstracta.
La motivació dons, es la cerca del que es veu a la imaginació. Intentar representar coses que poden ser objectes únics, però que mai ho seran, perquè crec, per experiència personal, que la psique tracta les idees com peces de “puzzle”, i les uneix segons el que desitgem. I espero que m’entengueu si poso la següent experiència, on tu pots intentar recordar un moment concret del passat, i sempre ho faràs per fascicles; primer, aquella persona, potser la postura que adoptava, potser llavors la roba que duia, i potser de quin color era, potser si feia vent, o el dia estava ennuvolat, també potser si hi havia un banc, o uns nens jugant a pilota...
Però mai serà l’escena completa, sempre serà un passeig per conceptes individuals, normalment relacionats amb paraules. Un jersei, un color, un nen, un banc, perquè no existeixen paraules per el que signifiquen el conjunt d’aquests detalls, que acaba tenint un sentiment, una sensació a l’estómac, o un gust, qui ho sap.
Es fa difícil, aclarir coses que ni el mateix autor a vegades entén en tan poques línies, però si que es pot dir en tota seguretat, que el que aquí s’explica, és la base que motiva sempre els treballs de l’autor. El que s’intenta desxifrar amb imatges, els jeroglífics que enamoren a l’autor.

weno, dons avui ja és oficial, ahir vem anar a penjar les primeres fotografies al bar freiburg amb l'albert ( qui ens ha descobert cinc formes de gaudir de l'Stop Motion, aquests últims dies) i la laia ( qui últimament sembla investigar els misteris i les característiques dels colors).

tot i que encara en queden tres per penjar de fotografies, i que, malheuradament, són les que més m'agraden, i les que amb més pena estic esperant per penjar.

i per a tots els que seguiu el blog, tots els pocs, vull dir, dons un regal apa, una de les fotografies que falta per penjar.

espero que agradi!

The Virgin Suicides

El què m'agrada més d'aquesta peli són les imatges, juguen molt amb els colors, aprofitats segons l'estat de la peli, sempre són colors molt vius i ataronjats i violetes per les germanes, i a la resta, solen ser blaus cap al final, i verd ( estic fatal no se si va amb v o b) a l'ultima escena. Si saveu el significat del verd, i com a titol la paraula suicidas, ja imagineu com acava.

La música com amb totes les pelis de la Coppola, sol ser bonissima, i el grafisme de les lletres, aixi com el treball artístic, acostumen a cobrar molta rellevància per ser lo que més crida l'atenció, i també, indivisiblament, el que està més currat.

La Ciudad de las Últimas Cosas

El señor Frick tenía una extraña forma de hablar que no respetaba ninguna regla gramantical, y solía hacerse un lío cuando trataba de expresar sus ideas. Estoy segura de que aquello no tenía nada que ver con su capacidad intelectual, sino simplemente con que las palabras le creaban problemas, tenía dificultades para pronunciarlas y a veces tropezaba con ellas como si fuesen objetos materiales, verdaderas piedras que obstruían su boca. Por eso mismo, parecía especialmente sensible a las cualidades intrínsecas de las palabras, sus sonidos divorciados del significado, sus simetrias y contradicciones.
Paul Auster



Eyes are at the Billions - Cortney Tidwell (via chromewaves)


Bonita la cancion, bonito el texto, bonitala...

...foto.

La Kirsten Dunst esta com un tren, com li deia el Josh Hartnett a les Vírgenes Suicidas. ( demà parlaré de la peli)

yes.

yes, yes, you'r in the way, i'm writing in a strangeful words, words i don't undertand, i can't have a good sense of that, but, you know, all is so surrealist, like words i'm writing. like the things into the night.

let me have something like cakes and water

some flying objects and invisible houses

something like words, cosas que no puedo entender.

Albert Hammond Jr - In Transit

The B52'S - Rock Lobster

el siempre recurrente youtube

Ui miren que encontré en el pastoso youtube, este trailer de la nueva de David Lynch, la que promete bastante.
Andemàs, esta rodada en sistema digital.

I saven quien vuelve a las pantallas? El extraterestre Takeshi Kitane, que a su vez, en su nuevo trabajo, dicen, se parece un poco a David Lynch.

La foto esta un poco antiguadilla, pero queria colgar-la.

sin privilegios en los colegios

XD, y yo recuerdo, cuando estudiar parecia eterno, ademàs de ser un absoluto i tremendo muermo.
en otras esferas de lo impuesto a gritos, a nadie apatecia ir al colegio, y en fugar-nos, pensavamos solitos, ( ui ui ui)
sin permiso nos mandaron al cole, y por eso devo decir que la verdad es que, voluntariamente todo es mas divertido... ole?



weno, necessitava fer algo desestressant, i res millor que una bona dosis de lirica forçada, descabellada, i agafada pels pèls. fiu, a sever si porta accent "pèls".

The Strokes - Fear of Sleep

The Strokes - Vision of a Dovision