Saturday, September 30, 2006

Super VIP

Els Vip són una famosa saga de super herois que han viscut al llarg de la història de la humanitat. Però un dia va sortir un mini VIP, aquesta és la història.





Es de mala qualitat el vídeo, però us dic que es el fragment d'una pelicula de dibuixos italiana, que m'ha acompanyat des de sempre, a mi hem porta molts records, i cada cop que la miro m'agrada més, és com altres pel·licules d'animació de l'europa de l'est, que realment són productes fets de qualitat.
Si mai en teniu la ocasió, us recomano que mireu aquesta peli Super Vip, o dues més que són iwal de bones, Viatge a Melònia i La Ciutat dels Gats.

Friday, September 29, 2006

El nen petit es va llevar avui a la matinada, i la foscor li va semblar un tumor, va creure poder notar-la amb el tacte, una sensació que li va recordar una vegada que feia equilibrisme amb un taronja sobre el nas. Tot i que la notava entre el dos ulls, i escampant-se. Així que avui al matí quan s'ha llevat s'ha fregat enèrgicament l'entrecella i el començament del nas.

Avui el nen petit, a caminat per la casa pintada tota ella de foscor. I durant uns moments, anava vestit amb pantalons de pana marrons i una camisa blanca, i es movia amenaçador com una serp entre les fulles dels arbusts, i escorçes dures i fredes d'arbres plens de vida, i buscava alguna cosa que qui sap que deuria ser, però a vegades al nen li semblava entreveure una espurna deurada d'un tresor amagat dins d'alguna estatua coberta de fulles, i fins i tot havia tingut un parell de trobaves amb un felí negre i d'ulls molt grossos, espiant entremig de les arrels d'un arbre, que de tantes ganes que tenia de creixer amunt, fins i tot les arrels estaven sortint de sota terra.

Emocionat arrivà fins al gran rellotge del menjador, que marcava ni més ni menys que les 6 i 27 minuts. Ui que d'hora era, i que divertit que li semblava, i cada cop que tornava a mirar el rellotge, se li feia més gran el somriure, fins que el felí decidí atacar una de les seves savatilles, i nen petit, amb l'ajut d'un heroi gran, però no tant gran com ell, aconseguiren domar-lo. Al cap i a la fi, havia deixat molt que desitgar la gran fúria del poderós animal, comentava el nen despedint-se de l'heroi.

Es va encendre un lot, i de sobte, va poder investigar les profunditats d'una cova, brillant d'humitat, i plena de punxes que baixaven del sostre, i un abisme més enllà, que queia avall avall, tant avall, que pensava ell, si hi queia, tindria temps per aprendre's totes les taules de multiplicar a la vegada. Es va adonar però, que maleuradament la cuina estava a l'altra banda del cruel abisme. Però ell no tenia por. I va trobar que seria emocionant saltar fins a la porta de la cuina. I amb alegria agafar embranzida i, taxan, quin salt! Fins i tot les pedres de la cova van semblar per un instant estremir-se al contemplar el volar. I va volar molt amunt, tant, que quan els seus pares es despertare'n, tingueren que pujar-hi amb un glòbus molt gran, per dir-l'hi que anés a esmorzar. I el nen petit, mai havia menjat amb tanta gana.

Wednesday, September 27, 2006

Gran entrada aquesta, per dues raons, i per tenir dues raons es també una gran entrada. UN motiu, que per primer cop en las història del meu blog, hi publicaré dues entrades en un mateix dia, i el segon motiu, peruquè també, per primera vegada, hi poso un video ( tipic ja) del youtube.

Bon Apetit nanos i xates.

At the End Of the Earth















Y tu MaMa TamBién. .


Aquesta és una Road-Movie peculiar, i de la qual us en vull parlar per un motiu. La pel.licula en definitiva, com sempre, és l'evolució a que són immersos els tres protagonistes, al llarg d'un trajecte en cotxe, bé, com les road-movies oi?

Però que és el més m'ha captivat d'aquesta pel.licula, dons els paisatges, descobrir una visió de Mèxic molt diferent de la que estem acostumats, mitjançant una successió de paisatges i personatges que hipnotitzen.

A més a més cal amanir-ho amb dos actors en estat de gràcia en aquesta pel.licula, les dos joves estrelles mexicanes; Diego Luna i Gael Garcia Bernal. Potser sorpren més l'actuació del primer que el del segon, a mi, personalment, m'ha sorprés molt el Diego Luna en aquest metratge.

I per acavar deixeu-me que us par-li de la vedette d'aquesta pelicula, una actriu que mai m'ha agradat gaire, però que, deu ni do com enamora, perquè mai l'havia vista tant segura actuant, i perquè havia estat tant guapa com en aquesta pel.licula, la espanyola Maribel Verdú.

Chingale al tequilita cabrón!



Wednesday, September 20, 2006

pOLaroIDS




pOLaroIDS

Didac 2/15:i aquell dia navegaràs per internet, i buscaràs al horacle la paraula pOLaroIDS, i d'aquesta manera, i només perquè saps que ets un lladre, agafaràs, com només ho fan els que roben, totes les imatges que et siguin videoades, imatges que per suposat NO són teves, n'hi n'has demanat el permís per poseir-les, i així tal com a tu et siguin mostrades, tindràs el DEURE de transmetre a la resta de les persones, el que se t'ha estat ensenyat!!!!

NOTA: Las imagenes son clara y descaradamente recogidas de internet, solo por el placer de colgar ese tipo de imagenes en mi blog, si alguien reconoce alguna y no quiere que se publique aqui, avisen, ni que sea por decir, "que bonita que me quedó esa foto".

Tuesday, September 19, 2006

De sobte, saps que d'alguna manera estas al marge de totes les coses, com l'espiral d'una llibreta, o com el marc d'una fotografia. Caminant sobre una fulla de paper immensa, patinant'hi per sobre, tallant un ninot de paper amb els teus peus. Rodant invisiblement com la agulla d'un rellotge, tu pots mirar a traves del forat d'una agulla, i passar-hi tot tu com un fil. La sensació és recomfortant. Pots tenir un compte enrera, i seras un àngel si començes a fer alguna cosa. El temps és aixi, i nosaltres açà. Quina mania en posar mides, tamanys i altres quecofonies que teniem els benpensants. Després però s'ha de descobrir la forma, sense exactitud. Un subjecte informe, i informal, destrossat i eternament destructor, habitant i refuji a la vegada. Una senyal eterna, com l'estrella polar o les ones de ràdio. Després d'una forma etèrea, i avans que es pongui el sol, llavors sere jo i so sere com totes les coses del mon; sempre millors que jo. A mesura que un dia havança les coses es fan difiçils de veure, i amesura que el dia es fa nit, les coses ja no son coses, i son coses molt més llunyanes encara. Com la imaginació.

Dídac, dic.

Monday, September 11, 2006

De marxa amb Pepi, Luci, i Bom


D'entrada quan les coneixes poden semblar excèntriques i que son el que semblen. De fet és així al primer minut, però al segon, no canvien gaire les coses, canvien absoluta i radicalment. Es engrescador compartir un moment amb elles, i molt vital, i almenys, aprens a no romancejar.
Es una experiencia alliberadora i molt recomfortant mirar aquesta pelicula de Pedro Almodovar. Perquè saps, tot i haver vist poques pelicules d'ell, que aqui hi ha, en aquest llarg, el seu primer llargmetratge, reunida tota la realitat que conforma l'experiencia cinematografica posterior de Pedro Almodovar. Ho saps i no ho saps, ho saps perquè fins i tot ell s'atraveix a mesurar penis en erecció en un concurs que es tracta en premiar el que poseeixi el volum "penil" més gran, i en otorgar a aquest, el premi en forma de desig sexual, sobre poseir qualsevol cosa de la resta d'aspectadors i aspectadores. Aixi que tmb saps que d'alguna manera aquesta pelicula es una bona manera de viure els racons i els desigs més extrevagants de l'epoca de la movida a Madrid. I saps que es aixi, perquè a part del concurs, s'hi pot descobrir l'alaska orinant a sobre una noia amb desitjos sexuals altament masoquistes, o perquè el marit d'aquesta és un policia que abusa de la seva esposa, i es fa passar per el seu germà bassò per seduir la seva veina; i tot això en una època de transició democràtica, més retrogata que evolutiva, i encara amb Carrro Blanco fent de les seves per aqui i per allà.
Per això crec que val la pena que es miri aquesta pelicula almenys un cop, per ser una peli de cullte espanyola, i per ser-ho al més pur estil Rocky Horror Picture Show, però esclar, a lo cutrisme i caspisme espanyol.
Destacar l'actuació d'una jove Alaska, encara amb un color de cavells "natural", i ja amb celles pintades, per actuar diriem, de la manera que millor pot, però que tot i aixì, no pots criticar malament, per fer-ho amb tanta deshinibició, i amb aquest porte i aquest estil que te la voluptuosa Alaska.

Sunday, September 10, 2006

Un cuento menor

Una vez fui a ver un amanecer y el sol salio a mis espaldas. Ese mismo dia, en la playa, el horizonte en el mar, se torció ligeramente y al levantar, asi, ligeramente la cabeza, estirando el cuello, pude ver la curvatura suave y peligrosa del planeta. Al coger el bus, para ir a casa, ese, para mi sorpresa, ya estava en la estación de buses esperandome, solo a mi. Al subir pero, me asusté porqué todos los asientos estavan ocupados, pero por un repentino empuje de coraje, me deslizé por el pasillo central, saviendo con la seguridad que se saven solo cierto tipo de cosas muy concretas, que un solo asiento estava aguardando a mi persona, incluso acavé de pasar por el lado de los asientos finales, con cierta sensación de desahogo, y un leve latir en mi corazón.
Por fin llegué al último par de asientos, y ya des del pasillo alcanze a ver antes de lleguar, mi plaza desocupada y fresca, però tal fue mi sorpresa al acavar de recorrer todo el pasillo, y descubrir porfin, el rostro de mi vecino de viaje.
Su rostro era sereno, fino e iluminado. Sus espaldas firmes y descansadas sostenian con elegancia unos brazos finamente cruzados y i finalizados por unas manos de clasica robustez, e inspirada sobriedad. Se apoyavan esas sobre unos muslos fuertes y dirigidos hacia la ventana, como deseando mas que descansar, andar el camino que por la ventana iba apareciendo para luego desaparecer con lentitud, como el humo del tabaco, que desaparece lenta y delicadamente a la vez.
Por primera vez, hablé a un extraño solo por el placer de hablar, y con sana sorpresa, ella me comentó que estava desando hablar también conmigo.
Llegó al fin, mi destino, y al bajar mi jardin olia a madera, piedra y a tierra. Solo al llegar a casa, me senti un extraño en un lugar lejano. Asi que me sente timidamente al sillon, y estuve un tiempo indefinido, como aguardando a que alguien me guiase en mi propio salón de estar.
Al fin fui reconociendo primero el paisaje que espiava detras de la ventana, luego reconocí por fin a mis viejas cortinas largas y transparentes, y finalmente, incluso me acordé donde escondia aquella carta de amor que un cartero llevó por equivocaión a mi casa, y que iba dirijida a una abuela sola i enferma, escrita por su nieto, nervioso y triste.

Llego la noche, y aquella vez la luna no salio, y por fin un cielo liso y curtido solo por las estrellas menores, nos decia adios con delicadeza, despidiendo ese cuento.

D´dAc

Saturday, September 09, 2006

Hola, si me lanzase des de aqui tu crees que aplastaria al botones?

Se que la majoria hem direu, comprova-ho.

Hem dic didac, i aquest és el meu blog. Per fer una primera entrada us parlaré del títol del blog. La mer, es el mar, que es blau o verd, i la merde es la merda, negra o marrona.
Però la Mer(de), és el títol d'una cançò, de color del mar o de merda. La canço esta incluida en el cd "horses", i l'artista que hi posa el nom és la Patti Smith. Parella en algun moment de la seva de Mapplethorpe, fotògraf de cosos nuus i flors.

Aixi que per que coneixeu més a la patti smith, us deixo un poema escrit per ella, amb la traducció al castellà.

Devociones.
A Arthur Rimbaud. él fue joven. él fue un joven maldito. Fue casi un dios maldito. Se alimentó con la sangre de jóvenes muñecas . El poder de su risa loca corriendo para mostrar la visión de lo que fue su infierno. De pronto su salud se golpeó contra las jovenes muñecas acicaladas como burros. Clavó alfileres en la cabeza de los inocentes. Mala semilla con una tristeza dorada. Já,Já él es el que se ríe último. Cabellos rubios que se enredan en su respiración vital. Hidrógeno blanco. Rimbaud. Salvador de los científicos olvidados: la magia de los alquimistas de La Palabra. La energía de la palabra. Los disparos de los rayos del amor en las ceremonias obscenas no dejan marcas doradas. Rimbaud bendito. Rimbaud herido de Rimbaud: ángel con mangas de cabellos azules. [ NO ] luz sin sombra. ¿Rimbaud fue una piedra rodante como todos los profetas perseguidos?
Fue un joven demasido maldito...
(C)Patti Smith
traducción al español FRANCISCO A. CHIROLEU (con eterna devoción a Patti Smith)



A la patti i a tots els pioners en elguna cosa.