De sobte, saps que d'alguna manera estas al marge de totes les coses, com l'espiral d'una llibreta, o com el marc d'una fotografia. Caminant sobre una fulla de paper immensa, patinant'hi per sobre, tallant un ninot de paper amb els teus peus. Rodant invisiblement com la agulla d'un rellotge, tu pots mirar a traves del forat d'una agulla, i passar-hi tot tu com un fil. La sensació és recomfortant. Pots tenir un compte enrera, i seras un àngel si començes a fer alguna cosa. El temps és aixi, i nosaltres açà. Quina mania en posar mides, tamanys i altres quecofonies que teniem els benpensants. Després però s'ha de descobrir la forma, sense exactitud. Un subjecte informe, i informal, destrossat i eternament destructor, habitant i refuji a la vegada. Una senyal eterna, com l'estrella polar o les ones de ràdio. Després d'una forma etèrea, i avans que es pongui el sol, llavors sere jo i so sere com totes les coses del mon; sempre millors que jo. A mesura que un dia havança les coses es fan difiçils de veure, i amesura que el dia es fa nit, les coses ja no son coses, i son coses molt més llunyanes encara. Com la imaginació.

Dídac, dic.