El nen petit es va llevar avui a la matinada, i la foscor li va semblar un tumor, va creure poder notar-la amb el tacte, una sensació que li va recordar una vegada que feia equilibrisme amb un taronja sobre el nas. Tot i que la notava entre el dos ulls, i escampant-se. Així que avui al matí quan s'ha llevat s'ha fregat enèrgicament l'entrecella i el començament del nas.

Avui el nen petit, a caminat per la casa pintada tota ella de foscor. I durant uns moments, anava vestit amb pantalons de pana marrons i una camisa blanca, i es movia amenaçador com una serp entre les fulles dels arbusts, i escorçes dures i fredes d'arbres plens de vida, i buscava alguna cosa que qui sap que deuria ser, però a vegades al nen li semblava entreveure una espurna deurada d'un tresor amagat dins d'alguna estatua coberta de fulles, i fins i tot havia tingut un parell de trobaves amb un felí negre i d'ulls molt grossos, espiant entremig de les arrels d'un arbre, que de tantes ganes que tenia de creixer amunt, fins i tot les arrels estaven sortint de sota terra.

Emocionat arrivà fins al gran rellotge del menjador, que marcava ni més ni menys que les 6 i 27 minuts. Ui que d'hora era, i que divertit que li semblava, i cada cop que tornava a mirar el rellotge, se li feia més gran el somriure, fins que el felí decidí atacar una de les seves savatilles, i nen petit, amb l'ajut d'un heroi gran, però no tant gran com ell, aconseguiren domar-lo. Al cap i a la fi, havia deixat molt que desitgar la gran fúria del poderós animal, comentava el nen despedint-se de l'heroi.

Es va encendre un lot, i de sobte, va poder investigar les profunditats d'una cova, brillant d'humitat, i plena de punxes que baixaven del sostre, i un abisme més enllà, que queia avall avall, tant avall, que pensava ell, si hi queia, tindria temps per aprendre's totes les taules de multiplicar a la vegada. Es va adonar però, que maleuradament la cuina estava a l'altra banda del cruel abisme. Però ell no tenia por. I va trobar que seria emocionant saltar fins a la porta de la cuina. I amb alegria agafar embranzida i, taxan, quin salt! Fins i tot les pedres de la cova van semblar per un instant estremir-se al contemplar el volar. I va volar molt amunt, tant, que quan els seus pares es despertare'n, tingueren que pujar-hi amb un glòbus molt gran, per dir-l'hi que anés a esmorzar. I el nen petit, mai havia menjat amb tanta gana.